QUÈ ÉS EL COMERÇ ?

Com a comerciant us he de dir que sovint em trobo perdut. Em pregunto Què sóc? Què faig? Com em dic?

Com es diu el nostre comerç? Comerç tradicional? ¿Petit comerç? Comerç de barri? ¿Comerç en perill d'extinció?

Un dia estava tan perdut que vaig agafar un diccionari. Sabeu que un diccionari és un llibre gruixut que tenim damunt d'una prestatgeria ple de pols i que quan l'obres trobes el significat de paraules. (tò irònic) La primera que vaig buscar va ser "botiguer"  i la definició deia així: "Persona que té botiga posada". Vaig pensar, no anem bé ... 

Vaig continuar llegint i la segona definició deia que el botiguer era un ocell. Vaig pensar; pinta bé! Sembla ser que el "botiguer" és un petit ocell que normalment és a les ribes, als vorals de rius i sempre està molt atent. Es posa al capdamunt d'una branca en una situació privilegiada ... I de cop l'ocell s'endinsa com una fletxa al riu i pesca un client, vull dir un peixet.

Investigant més vaig descobrir que abans la gent li deia "botiguer" a aquest ocell perquè és un dels més acolorits de Catalunya. És un ocell que té el cap gros i la cua petita i per la part del darrere sembla que porti una bata blava. Sembla ser que abans els comerciants portaven una bata de color blau, i així vaig descobrir l'origen del nom.

Com que no vaig quedar del tot satisfet vaig pensar en buscar el significat de la paraula "comerç" i aquesta és la següent: compra i venda de productes naturals, industrials i / o serveis. Personalment no em va agradar gaire aquesta definició, la trobo molt breu i molt freda.

Però finalment en vaig trobar una última que em va agradar més! Deia així: Comerç: Intercanvi d'idees i sentiments entre persones.

De seguida penso: Aquesta és la nostra definició! És el que hem estat fent durant segles i segles les botigueres i botiguers.

Us vull explicar una petita anècdota si m'ho permeteu. Poc abans del neolític hi havia 3 germanes molt espavilades. Un dia, la germana gran, que es deia "Vinga, va" va decidir plantar una llavor i va fer una bona collita. Aquesta collita va crear un excedent, i així, sense saber-ho, va posar en marxa la revolució del neolític. La segona germana, que s'anomenava "ara vinc" va agafar l'excedent de producció i se'l va emportar a un encreuament de camins per vendre'l i, sense saber-ho, va iniciar la revolució del comerç. Quan va arribar la germana petita que s'anomenava "em quedo aquí" es va produir l'origen de les ciutats.

Com totes vosaltres sabeu, la majoria de ciutats de Catalunya i de la resta d'Europa es van crear i van créixer al voltant d'una cruïlla de camins. El comerç va ser, des dels inicis, l'eix vertebrador de les nostres ciutats.

En aquests encreuaments de camins, la nostra definició de comerç es portava a la pràctica diàriament. Múltiples intercanvis d' idees i sentiments. Va anar passant el temps i aquest intercanvi el van seguir practicant els fenicis, els grecs i els romans, també els bàrbars i els àrabs ... tota aquesta gent eren els comerciants de l'època i portaven moltes més coses que productes. Contaven històries, comentaven avenços, descobriments tècnics i científics i parlaven llengües diferents. Per aquest motiu avui sabem que el comerç va fer possible grans avenços com l'alfabet, la navegació o la moneda.

Per tot això, m'agradaria puntualitzar que el comerç no ha estat només un fet econòmic. Ha estat un espai d'intercanvi d'idees i sentiments, de relació, de compartir i que juntes hem fet cadascuna de les nostres ciutats. Llavors, què passa quan tanca un comerç? Doncs que tot un ventall de relacions teixida al llarg dels anys, desapareix. És una pena immensa...

Jo últimament em passo per les diferents ciutats i veig el passat comercial i la vida que havien tingut, i que en aquest moment són pràcticament ciutats dormitori. No és el cas de Granollers, però a Granollers tenim un altre problema, com moltes altres ciutats, que és la "clonificació" del comerç. Un va perdent la il·lusió d'anar d'una ciutat a una altra perquè a pràcticament totes hi ha les mateixes botigues. I aquesta clonificació s'amplia a ciutats estrangeres com París o Londres i a tot Europa. I qui té la culpa de tot això? les grans companyies? els ajuntaments? l'administració? els polítics? ... En bona part jo diria que la tenim nosaltres.

Tenim el món que consumim. Moltes vegades els mateixos botiguers no anem comprar al petit comerç. Resulta que tots anem a 20 empreses que tots coneixem i que decideixen per nosaltres el món que "no volem".

Fa un temps vaig fer una xerrada a la universitat de Girona i davant d'uns 60 alumnes els vaig llançar una pregunta: digueu una botiga aquí a Girona on venguin mobles, i ningú me'n vaig dir cap. Llavors els vaig preguntar, ¿doncs on aneu a comprar els mobles? Ja sabeu el que em van dir... Després els vaig dir, digueu una botiga d'esports aquí a Girona, però cap dels 60 estudiants va respondre. No cal que us digui on compraven els productes d'esport.

Tenim el món que ens mereixem i tenim el món que consumim. I només l'exercici individual portarà aquest canvi, que tot i que petit, acabarà essent el que farà canviar les coses. Si no ho fem és perquè no volem. Com deia Carles Capdevila, que malauradament ja no hi és: curiós aquest país que quan tanca una botiga de barri tothom es queixa i mai hi havia ningú que hi anés a comprar.

Doncs què fer si cada vegada es guanya menys? Doncs comprar menys senyores i senyors! us ho diu un botiguer de 4a generació: quan la gent comprava menys, els petits comerciants veníem molt més. I no només això, veníem amb consciència, coneixíem els i les clientes i érem una part fonamental de la ciutat.

Per tot això que us explico, entre totes hem de ser capaces de crear un comerç creatiu, i amb estil pròpi, dins d'un entorn sensible i sostenible arrelat a la nostra cultura, on les persones es relacionen i consumeixin conscientment. També un comerç innovador compromès amb la societat del moment i il·lusionat amb el seu present. Cal recuperar la mesura humana de la ciutat, de l'individu, de la comunitat, de la convivència, de la participació. Sense participació no hi ha democràcia. Participar, parlar, mirar, escoltar, crear, decidir per nosaltres mateixos on comprem, per a què, com, quan i quant. Segons Vicenç Partal, trobar l'equilibri entre el global i el local, saber ser "glocals", és el nostre gran repte de futur

Per acabar, una cita de Ken Blanchard i Michael O'Connor "L'èxit veritable no prové de proclamar els nostres valors, sinó de posar-los en pràctica cada dia".

Bé, demà quan torni a aixecar la persiana pensaré que sóc l'hereu d'un dels oficis més antics del món però sobretot, i ho dic de cor, el més bonic del món, ja que cada vegada que s'obre la porta entra una persona (no un consumidor) amb la qual podem intercanviar idees i sentiments. I en aquest mateix instant es produeix aquest miracle. I això també és vida.